Josep’s Blog

Just enmig del judici del 11M, portat impecablement pel jutge Javier Gómez Bermúdez, s’està posant en evidència que el govern del PP, presidit pel “torracollons” de l’Aznar i amb “pinocho” Acebes com a ministre de l’Interior, va mentir interesadament al poble amb relació a l’autoria del atentat del 11M a Madrid.

Això ja ho sabiem intuitivament, però ara s’està demostrant judicialment. És a dir, ara va de debó.

El que sorprèn (o no, atès a la barra que ha demostrat tot aquest temps) és que el ministre mentider encara s’aferra a negar l’evidència de l’engany.

El que fa Acebes no és inèdit en el PP, ja què és el que fa amb tot. Canvia la realitat a la seva conveniència, de manera conscient, per a treuren rèdits electorals. Com tots el partits d’ultradreta, reescriuen la història amb benefici propi, com fan els guanyadors de les guerres.

És el mateix que han fet, per exemple, amb el reportatge de Telemadrid (made in El Mundo i el PP) sobre la persecusió del castellà a Catalunya. Tot mentida, però a ells els és igual. Embolica que fa fort que així ens anirà millor, deuen pensar. Quina barra!, estic fart de parlar (i escoltar) en castellà i mai he vist problemes amb la llengua a Catalunya. Si hi ha una llengua en perill, és clar que és el català.

Ja he dit altres vegades que el PP és el partit més ultradretà d’Europa i un perill per a la societat del estat espanyol. Si visquéssim en una autèntica democràcia, estaria ilegalitzat. Però, evidentment, no és el cas.

Només espero que el què està sortint aquests dies de manera oficial (les mentides del anterior govern), quan acabi el judici pel 11M, porti davant de la justícia als que van mentir al poble reiteradament i desitjo veure’ls un dia a la gargola.

Acebes s’ha volgut fer el coix, però abans s’agafa al mentider.

Estic veien en directe el debat del Parlament de Catalunya sobre el desenvolupament de l’Estatut de Catalunya i ara fan les votacions sobre les diverses resolucions i és ben curiós l’atzucac en que es converteix l’acte de votar.

La cara del President del Parlament, Ernest Benach, és com d’aquell que està perdut en un mar de papers sense saber ben be on mirar ni que dir per seguir el fil argumental del seu discurs, els secretaris li van senyalant papers dient-li coses.

Les cares dels diputats també és força de circumstàncies. Cares de: Ehhhhhh?, que què hem de votar diu?…

Uns apunts, a vola-pluma, de les paraules del president:

“El punt cinquè només te un punt. Demano que votem el bloc cinquè punt 1″
“Ara votem el punt 2.1 del bloc B i el punt 3.2 del bloc C”
“Votem ara les transaccionals, ara votarem el 6.1.A separademaent…. perdò… votem ara si m’ho permeten…si, la 6.A”

Colllons!…. quin merdé. No se com s’aclaren… o és que no ho fan i fan veure que si saben el que voten però en realitat votan a “lo pito pito colorito”

En resum, que sembla “la primera part contractant de la primera part…” dels germans Marx, però en versió votacions.

Això si, que no falti la reprobació a la persecussió del poble gitano, A veure si un dia voten la persecussió al poble paio

El nas ja ens deia que el Tripartit 2.0 acabaria com el “rosari de l’aurora”, però la realitat sempre supera a la ficció.

Només un excels guionista de ficció política podria arrivar a imaginar que, enmig d’una legislatura, un dels socis de govern proposi un pacte al cap de l’oposició per a fer-lo president (trencant el pacte de govern i fent una moció de censura) a canvi que aquest es comprometés a convocar un referènfum per a l’autodeterminació de Catalunya

Això ha fet ERC.

La situació es curiosa des de vàries vessants:

En primer lloc, perquè l’anunci de l’oferta de la casa es va fer en una calçotada. Si més no, surrealista ho és

En segon lloc, deixa als socis de govern amb el cul a l’aire (al final en Montilla agafrà una calipàndria tremenda) encara que es posin a xiular disimuladament i és una “patata calenta” per a l’oposició (CiU).

En tercer lloc, demostra que ERC visualitza, a la bola de vidre, negres augurs de com acabarà l’Estatut després de passar pel Constitucional (xupat com un calçot?)

I, en darrer lloc, més carnassa pel PP. Ja me’ls imagino convocant una manifestació d’urgència contra el referèndum nonat per l’autodeterminació de Catalunya. Veureu el que tarda en saltar “la llopada pepera” a recitar el “catecismo” de la “una, grande y libre”.

Sempre he pensat que si visquésim en una autèntica democràcia, un referèndum pel que sigui (fins i tot pel tipus de romesco que ha de fer-se servir pels calçots) seria una cosa normal i quasi quotidiana.

De fet, els referèndums són la màxima expressió del “Vox Populi Vox Dei”, molt més que les eleccions al Parlament. En les eleccions, votes a un partit polític i aquest després fa el que li dona la gana passant de tu durant 4 anys. En un referèndum, votas una cosa concreta, definida i generalment clara (si o no)

Però clar, en aquest estat de NO DRET en el que vivim hi han coses intocables.

Una d’elles sembla ser “la unidad de la patria” i suposso que per això diuen (fins i tot CiU) que un referèndum d’aquest tipus “la llei no permet fer-lo”

Collons!, en aquest plan qualsevol en proposa un altre per l’abolició de la monarquia durant l’aplec del caragol!

En resum, tots quedarem penjats pel referèndum.