Josep’s Blog

Ahir, 27 d’abril de 2007, va morir el mestre i violoncel·lista Mstislav Leopóldovich Rostropóvitch.

Considerat una dels millors violoncel listes de tota la història i hereu de Pau Casals, va portar el so profund, melancòlic i emsomniador del violoncel arreu del món.

Va néixer el 27 de març de 1927 a Bakú, República Socialista Soviètica d’Azerbaitjan (actualment Azerbaitjan), en una família jueva, i va estudiar en el Conservatori de Moscou, on més tard va treballar com a professor.

Debutà com a concertista de violoncel el 1942 i posteriorment guanyà el primer premi en el Festival Internacional de Música de Praga i Budapest el 1947, 1949 i 1950.

Després d’haver-li estat concedit el Premi Lenin, màxim guardó soviètic, el 1963 va defensar de forma pública l’escriptor dissident Aleksandr Solzhenitsyn. El 1974 Rostropóvich i la seva esposa (la cantant Galina Vishnevskaya) van haver d’abandonar l’URSS i el 1978 se’ls va retirar la nacionalitat soviètica. Van emigrar als Estats Units i el 1977 va ser nomenat director de l’Orquestra Simfònica de Washington, D.C.

L’any 1990 va ser convidat a actuar amb aquesta orquestra a la Unió Soviètica, ocasió en la qual els va ser retornada la nacionalitat soviètica a ell i a Galina Vishnevskaya. Des de la seva posició, internacionalment reconeguda, com a mestre de la música utilitza el seu càrrec d’ambaixador de la bona voluntat de la UNESCO per divulgar el caràcter de concòrdia que té la música arreu del món.

El 1992 li fou concedit el Premi Internacional Catalunya atorgat per la Generalitat de Catalunya.

El 1997 el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia juntament amb Yehudi Menuhin pel “seu compromís personal amb el qual han realitzat les millors aportacions a la llibertat, la defensa dels drets dels febles i de les causes més nobles, i que amb la universalitat de la seva música han contribuït a més a l’harmonia i la concòrdia dels pobles”

Tinc moltes versions, que he pogut anar arreplegant de diversos solistes, de les Suites per a Violoncel de JS Bach. És una música que m’evoca melanconia i pau a la vegada . Les que més m’han frapat han estat les d’en Pau Casals i les d’en Rostropóvich.

Com a homenatge us convido a baixar-vos d’aquí el preludi de la Suite Núm 1 BMV 1007 de Johan Sebastian Bach intepretada pel gran mestre rus.

Descansi en pau.

El llimb, aquell lloc misteriós on anaven les ànimes dels nens no batejats, ha estat abolit per La Congregació per a la Defensa de la Fe (institució hereva de la Inquisició) de la que l’actual papa Benet XVI era qui tallava el bacallà fins que li van posar el barret pontifici.

Sant Agustí, un gran follador fins als 30 anys i amb bon sentit del “negoci” es va inventar al segle V que els nens que morien sense estar batejats anaven a l’infern. Desde llavors, tots cagats i a batejar a dojo.

A l’Edat Mitjana, amb l’Inquisició a tota màquina, el ramat controlat i el negoci amb un rendiment excel·lent, l’Església romana (sempre tant compassiva) va afluixar i es van treure de la màniga el concepte del llimb.

El llimb va ser definit com un lloc “borderline” entre el cel i l’infern on si passaven tota l’eternitat els seus destinataris, “privats de la visió de Déu, però sense patir”. Descrit per Dante a la Divina Comedia com un lloc sense “pena ni glòria”.

La Congregació per a la Defensa de la Fe ha arribat a la conclusió que “hi ha serioses raons teològiques” que indiquen que aquestes ànimes innocents tenen llum verda per anar al cel sense més tràmits. Així doncs, les ànimes dels nens no batejats van directament al cel.

Pel que sembla, l’Esglèssia catòlica ha vist que cada vegada hi han menys batejos i atès a què la cadena del negoci dels sacraments (bateig, comunió, confirmació, matrimoni, etc) precisament comença per aquest, necessitaven un cop d’efecte per a rellançar el negoci que els va a la baixa.

Deuen haver pensat: “Passem de limbs i hòsties, demostrem una certa modernitat, a veure si malgrat que no els batejen podem enganxar-los després amb la comunió, etc“. És com aquelles acadèmies privades que el primer curs no apreten gaire als alumnes per a no perdre’ls.

Des d’aquí els animo a tirar endevant aquestes iniciatives, a veure si un dia surten dient que tampoc existeix el purgatori i que el cel i l’infern també són mentida

Tanmateix, ja no podrem fer servir expressions com: “Xaval! que estas al llimb!. Se’ns ha acabat estar al llimb!

Fútbol:

Esència:

De l’anterior es dedueix que l’esència del fútbol és el gol. Una obvietat com qualsevol altre. Una obvietat què, no obstant això, ens permet deduir que de la manera com es consegueixi el gol dependrà l’excel lència de l’esència d’aquest joc que tant ens apassiona.

És com els perfums. Tots contenen esències botàniques, però ni ha de millors i de pitjors. Ni ha de garrafa i ni ha d’excepcionals.

El gol que va fer Leo Messi al partit d’anada de la semifinal de la Copa del Rei contra el Getafe al Nou Camp, arrancant des del mig camp, driblant 5 jugadors i al porter, reuneix tots els factors per a considerar-lo (a banda d’altres comparacions) com a excels: Potència, valentia, desició, habilitat, verticalitat i definició.

En una època en que s’imposa el futbol físic, les tàctiques ultradefensives i l’anti-futbol, que un jugador afagi la pilota al mig del camp, enfili com un llamp el camí cap a la porteria, sortegi a quans rivals li surten al pas i “la clavi”, és el màxim. Es retrobar l’esència d’aquest esport.

D’aquí l’expectació que ha aixecat. Tots els mitjans visuals i escrits en parlan i en parlaran.

Aquesta és la força del fútbol en un món globalitzat. A la mitja part ja estava penjat el video del gol a internet (de la cadena Al Jazeera), es batiran records al youtube, s’escriuran milers d’articles, se’n parlarà hores i hores a les ràdios i a les teles i el gol es visualitzarà milions de vegades arreu del món.

Leo Messi, 19 anys, jugador format a la Masia i del Barça ha escrit una pàgina d’or en la història del fútbol amb el seu gol. Felicitem-nos per a tenir-lo nosaltres

Molts el comparen amb el gol de Maradona a Anglaterra al Mundial ‘86. Jo amb quedo amb el que ha dit Pelé: “Les obres d’art no es comparen”

Aquest gol representa l’excel lència de l’esència del futbol.